Oda a Espanya – Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, Visions e Cants (1900)

"El poeta hi aborda directament el tema nacionalista des de la nova perspectiva que prenia la política catalana en el segle que començava. En els "Cants", s’erigeix en portaveu dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat. Els cants sorgeixen de la terra i s’identifiquen amb el poble català.

L’"Oda a Espanya" fa referència expressa a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. S’hi mostra la posició de Maragall -i per extensió dels catalans- davant la política paralitzadora del govern de la Restauració i l’intent de regeneració, de canvi. Plantejat com un diàleg polític i emocional entre Catalunya i Espanya (estrofes I i III), el poeta i fa referència a la visió antiquada que imperava entre els governants, al·ludint a les glòries dels herois morts en els camps de batalla (estrofes I i IV), argument que s’utilitza per reflexionar, a través de la interrogació, sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà (estrofes V i VI). La conclusió és contundent: s’apunta la conducta positiva, la construcció d’un estat modern (estrofa VII), i es planteja la independència en cas contrari (estrofa VIII). Un dilema que s’obria des d’aquell moment en el catalanisme polític."

 Antologia de la Poesia Catalana, Rosa Delor, Isabel Grifoll, Lluïsa Julià

p.188 Castellnou edicions, Barcelona, 2005

Tweet