La Pàtria
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
Coneixia també lo só de los torrents
Mes arrancat després per fals perseguidors
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
En va á mon dolç pais en ales jo m´trasport,
Que fora de cantar en llengua llemosina
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat!
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
La Pàtria, Bonaventura Carles Aribau
