Poema 7
Potser
només ets l’ombra rient i fugitiva
d’un
desig obstinat a habitar dins la ment,
i t’he
cenyit entorn amb carn de pensament
i amb
sang de més batalles t’he fet encesa i viva.
Amor,
potser el suau sospirar que de tu
ve a
mi, és tan sols la folla ressonança
d’aquell desig
fet música, i és, damunt ta semblança,
ma
pròpia joia el sol que s’hi atura i lluu.
No
hi fa res: jo t’hauré amat carnal i eterna;
fugirà
l’ombra, mes ja el meu únic destí
serà
allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que
tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.
Carles
Riba, Poema 7 del Primer Llibre Estances
