El comte Arnau, Cant VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-"Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?
-Viure, viure, viure
sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.
-Dons, vull ser la
roca immòbil
entre sols i temporals.
-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
-Doncs, ser l’aire quan
l’inflama
la llum del sol immortal.
-Pro l’aire ni el sol no
estimen
ni senten l’eternitat.
-Doncs: ser home
sobre-home,
ser la terra palpitant.
-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i
planes,
per la terra, que és tan
gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis
condemnat."
El comte Arnau, Joan Maragall, Cant VI
