El meu país
Tots els anys
que he hagut de viure
allunyat del
meu país
han estat una
nit fosca,
un camí ple
de neguit.
Penso en tot
allò que enrera
vaig deixar
quan vaig partir
i amb els
ulls de l’esperança
torno encara
al meu país.
No estimo res
com la dolcesa
del cel blau
del meu país;
ara en sóc
lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi
torno, el vent que em rebi
esborrarà
tots els neguits
i oblidaré
els anys que he viscut
tan sol i
trist.
No hi ha res
que no em recordi
cada instant
el meu país,
tot em fa
pensar en els dies
que hi vaig
viure tan feliç.
Quan camino
el vent em porta
veus que el
temps no ha pas marcit;
si m’adormo
el que somio
és només el
meu país.
No estimo res
com la dolcesa
del cel blau
del meu país;
ara en sóc
lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi
torno, el vent que em rebi
esborrarà
tots els neguits
i oblidaré
els anys que he viscut
tan sol i
trist.
Abans que la
mort m’arribi
vull tornar
al meu país;
trepitjar la
terra amiga,
caminar pels
vells camins.
Vull sentir
les veus que estimo,
vull plorar
pels vells amics
i morir quan
sigui l’hora
sota el cel
del meu país.
No estimo res
com la dolcesa
del cel blau
del meu país;
ara en sóc
lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi
torno, el vent que em rebi
esborrarà
tots els neguits
i oblidaré
els anys que he viscut
tan sol i
trist.
El meu País, Miquel Martí i Pol
