Racó cultural

El meu país

Tots els anys
que he hagut de viure

allunyat del
meu país

han estat una
nit fosca,

un camí ple
de neguit.

Penso en tot
allò que enrera

vaig deixar
quan vaig partir

i amb els
ulls de l’esperança

torno encara
al meu país.

No estimo res
com la dolcesa

del cel blau
del meu país;

ara en sóc
lluny, però me’n recordo

dia i nit.

Si un dia hi
torno, el vent que em rebi

esborrarà
tots els neguits

i oblidaré
els anys que he viscut

tan sol i
trist.

No hi ha res
que no em recordi

cada instant
el meu país,

tot em fa
pensar en els dies

que hi vaig
viure tan feliç.

Quan camino
el vent em porta

veus que el
temps no ha pas marcit;

si m’adormo
el que somio

és només el
meu país.

No estimo res
com la dolcesa

del cel blau
del meu país;

ara en sóc
lluny, però me’n recordo

dia i nit.

Si un dia hi
torno, el vent que em rebi

esborrarà
tots els neguits

i oblidaré
els anys que he viscut

tan sol i
trist.

Abans que la
mort m’arribi

vull tornar
al meu país;

trepitjar la
terra amiga,

caminar pels
vells camins.

Vull sentir
les veus que estimo,

vull plorar
pels vells amics

i morir quan
sigui l’hora

sota el cel
del meu país.

No estimo res
com la dolcesa

del cel blau
del meu país;

ara en sóc
lluny, però me’n recordo

dia i nit.

Si un dia hi
torno, el vent que em rebi

esborrarà
tots els neguits

i oblidaré
els anys que he viscut

tan sol i
trist.

El meu País, Miquel Martí i Pol

Tweet

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Ara mateix, Miquel Martí i Pol, 1982

Tweet

El Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

El Virolai, Mossèn Jacint Verdaguer (1880)

Certamen artístic i musical amb motiu del Mil·lenari de Montserrat (1880)

"La Moreneta" – Mare de Déu de Montserrat

Tweet

La Pàtria

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

Coneixia també lo só de los torrents

Mes arrancat després per fals perseguidors

Axi d´arbre migrat á terras apartadas

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort

Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,

En va á mon dolç pais en ales jo m´trasport,

Que fora de cantar en llengua llemosina

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis

Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat!

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat

cessarà de cantar de mon patró la glòria

e passe per ta veu son nom e sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

 La Pàtria, Bonaventura Carles Aribau

Tweet

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, Visions e Cants (1900)

"El poeta hi aborda directament el tema nacionalista des de la nova perspectiva que prenia la política catalana en el segle que començava. En els "Cants", s’erigeix en portaveu dels sentiments catalanistes de la col·lectivitat. Els cants sorgeixen de la terra i s’identifiquen amb el poble català.

L’"Oda a Espanya" fa referència expressa a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. S’hi mostra la posició de Maragall -i per extensió dels catalans- davant la política paralitzadora del govern de la Restauració i l’intent de regeneració, de canvi. Plantejat com un diàleg polític i emocional entre Catalunya i Espanya (estrofes I i III), el poeta i fa referència a la visió antiquada que imperava entre els governants, al·ludint a les glòries dels herois morts en els camps de batalla (estrofes I i IV), argument que s’utilitza per reflexionar, a través de la interrogació, sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà (estrofes V i VI). La conclusió és contundent: s’apunta la conducta positiva, la construcció d’un estat modern (estrofa VII), i es planteja la independència en cas contrari (estrofa VIII). Un dilema que s’obria des d’aquell moment en el catalanisme polític."

 Antologia de la Poesia Catalana, Rosa Delor, Isabel Grifoll, Lluïsa Julià

p.188 Castellnou edicions, Barcelona, 2005

Tweet

Octubre

Estaba echado yo en la tierra, enfrente

del infinito campo de Castilla,

que el otoño envolvía en la amarilla

dulzura de su claro sol poniente.

 

Lento, el arado, paralelamente

abría el haza oscura, y la sencilla

mano abierta dejaba la semilla

en su entraña partida honradamente.

 

Pensé arrancarme el corazón, y echarlo,

pleno de su sentir alto y profundo,

al ancho surco del terruño tierno;

 

a ver si con romperlo y son sembrarlo,

la primavera le mostraba al mundo

el árbol puro del amor eterno.

Juan Ramón Jiménez, Octubre 

España (1881-1959)

Tweet

Excel·lent video on es desmenteix la superioritat del castellà, i com el nacionalisme espanyol l’enarbora com arma per vertebrar Espanya en detriment de la resta de nacions de la península que pertanyen legalment a Espanya.

Juan Carlos Moreno Cabrera – La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español

Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC, El camí de la recerca, Universitat Oberta de Catalunya

Tweet

" […] "nacionalisme", un terme gens homologable a nivell europeu, pel seu evident tuf antidemocràtic. Arreu d’Europa s’entén com a nacionalisme, l’enfortiment de l’adhesió a la idea de nació, per mitjans diversos, i sovint directament barallat amb els principis del sistema democràtic. Les relacions que s’estableixen immediatament i de manera automàtica del terme "nacionalisme" són amb "autoritarisme", "feixisme", etc.

[…] Segons Fuster, el nacionalisme estatalista és el que tot tenint unes estructures d’estat perfectament normalitzades, encara promouen el nacionalisme, hi ha doncs, evidentment, algun tipus d’actitud no democràtica: autoritarisme polític, feixisme, voluntat d’assimilar alguna nació oprimida, etc.

El nacionalisme d’alliberament, en canvi, seria un nacionalisme provisional, que tendria com a objectiu fonamental l’emancipació d’una nació sense estat, i la dotació d’estructures d’estat per a aquesta nació. Un cop aconseguits aquests objectius, aquest nacionalisme hauria de desaparèixer com a tal. "Ens ha tocat haver de ser nacionalistes ara per a poder deixar de ser nacionalistes al futur". "

Els Països Catalans – Un projecte articulable, Bernat Joan

p. 103, La Busca edicions, Barcelona, 2004.  

Tweet

 No olviden que a pesar de todo lo que les digan, las palabras y las ideas pueden cambiar el mundo (…). Les contaré un secreto: no leemos y escribimos poesía porque es bonita. Leemos y escribimos poesía porque pertenecemos a la raza humana; y la raza humana está llena de pasión. La medicina, el derecho, el comercio, la ingeniería… son carreras nobles y necesarias para dignificar la vida humana. Pero la poesía, la belleza, el romanticismo, el amor son cosas que nos mantienen vivos.

Profesor John Keating

m. 23:55 Dead Poets Society, Dir. Peter Weir, Any 1989

Tweet

SONETO XXIII

     En tanto que de rosa y d’azucena
se muestra la color en vuestro gesto,
y que vuestro mirar ardiente, honesto,
con clara luz la tempestad serena;

     y en tanto que’l cabello, que’n la vena
del oro s’escogió, con vuelo presto
por el hermoso cuello blanco, enhiesto,
el viento mueve, esparce y desordena:

     coged de vuestra alegre primavera
el dulce fruto antes que’l tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre.

     Marchitará la rosa el viento helado,
todo lo mudará la edad ligera
por no hacer mudanza en su costumbre.

 Garcilaso de la Vega

Tweet